Fugint de fal·làcies i de l’enveja
D’un món indiferent m’allunyà
A redós d’un bosc, on rumoreja
L’aigua d’un rierol, en somnià

Brillaven els estels i una boirina
Plena de misteris tot ho embolcallà
Sentí els arpegis d’una musica divina
Una bella forma es materialitzà

Mira en el bosc, les fulles caigudes
Que un furiós vent giravolta dels arbres enllà
Com els temors i angoixes són coses vençudes
Què l’oblit esborra per no recordar

Sa dolça faç una aura il·lumina
La bella aparició a l’Hades baixà
Erta queda la terra, l’envolta la boirina
Davall d’un blanc mantell el bosc dormirà

D’aquella llarga letargia, un dia despertà
En el cel gris nia l’esperança
Ja no hi ha més recança
En el cor que batega l’alegria tornarà

Albirà la renaixença d’una eterna primavera
Els arbres sense fulles sabia nova tindran
És Demèter l’eterna missatgera
Mare natura, amatent, ses braços ens consolaran

El verde de les fulles és nimbat de sol
Veig córrer els núvols… És tant l’encís
Que cloc les parpelles mig adormit
D’un eixam d’abelles escolto el brunzit

M’acarona les galtes un lleu oratjol
El vent em bressola, els cabells em mou
Dolces simfonies en sento arreu
D’ocells que canten volant cap al cel

És com un preludi d’allò que és etern
La dolça harmonia i l’horitzó immens
Immers en els meus somnis… I estic ben despert
Per un instant quasi arribo a tocar el cel

Els dies feliços són fugissers
El que priva en la vida és sentir-se incomprès
En les hores baixes, no ens desanimem
I assolirem el nirvana, sols sigui un moment

Amb aire absent, amb qui no va la cosa
Era allí una mica apartat
Absort mirava, com aquell qui no gosa,
El seu parer, de deixar ben assentat.

Era el seu cos a plena llum superb
I quina força hi havia en el seu esguard!
Per als Déus de les finances era Hermes,
El missatger en qui poder confiar.

I com un déu, ho tenia tot: diners, poder, dones,
De totes les empreses sortia triomfant.
Els seus èxits mundans envejaven els homes
No comprenien en què podia estar pensant.

De la terrassa, a la llum somorta
El fosc jardí estava contemplant.
I una ombra fugaç, sortint per una porta,
Com invitant-lo se’l va quedar mirant.

Vine amb mi, els seus ulls li deien,
Que el que desitges amb mi ho trobaràs,
D’allò que preguntaves i mai no et responien,
En tinc resposta. Per sempre, amb mi vindràs.

Ets l’Atenea de la saviesa
No en sóc deessa, em diuen Llibertat.
Amant fidel, per a qui en mi confia,
Per als que escullo, sóc la Felicitat.

No dubtis més, t’acolliran els meus braços.
Segueix-me, el teu nirvana podràs abastar.
Deixa d’aquest món els fàcils afalacs,
T’estimaré i no ho oblidaràs.

A les reunions d’aquella gent mundanal
La seva presència trobaren a faltar.
S’ha tornat foll, per a res no té tarannà:
Diuen que amb la lluna surt a conversar.

I com cada nit, ell espera el miratge,
Que la bella ombra el vingui a buscar.
Per venir amb mi no has de portar bagatge,
Per venir amb mi tot ho has d’abandonar.

La gent s’aparta d’ell, amb sa cara consumida,
Sols els grans ulls lluen, amb paorós mirar,
Quina malaurança tingué, s’ha fet malbé la vida,
Amb parracs vestit, ell sempre sol anar.

Quins crits pobre foll! Déu sap a qui demana,
Fóra millor que l’anéssim a ajudar,
Fa venir calfreds a qui s’encomana.
Ara ja la nit és fosca, hi anirem demà.

L’endemà el trobaren ert i amb somriure,
Els ulls fixos en el sostre, com si pogués albirar
Presència estimada, aquell que quan va viure
La seva fugaç trobada no pogué mai oblidar.

La boira, talment sudari, tot ho embolcalla,
Del dissortat amic es van acomiadant,
Posen cara de circumstàncies i tot el món calla.
De pressa, d’un en un, tots van marxant.

Hi ha una remor de fulles, sobre la tomba freda,
I uns braços amorosos la volen encerclar,
Una dolça presència aquella pedra vetllà
Com un sospir d’amor pel que tant estimà.

De les misteriores profunditats dels llacs
D’aigües tranquil·les i netes,
Se sentí de les gorges els cants
Que encisaven amb veus dolces i tendres.

D’essència de mil perfums l’aire s’omplí
I en la letargia de l’embriaguesa
Un univers de somnis descobrí
En la luxúria d’aquella primavera.

Amb quina indolència arriba l’oblit…
Som fràgils i volubles, l’ànima és etèria
I fora de la humana passió, res no té sentit
El nostre sentiment és la indiferència…

Si l’au de la il·lusió no nia en el cor adormit
Ja mai més no tornarà la idíl·lica primavera
No sentirem l’èxtasi davant un roser florit
Nostra ànima romandrà insensible i freda.