En feu un esclat de llum radiant
Dintres les fosques tenebres
I la natura ressorgí triomfant
D’entre la neu i els gebres.
De les misteriores profunditats dels llacs
D’aigües tranquil·les i netes,
Se sentí de les gorges els cants
Que encisaven amb veus dolces i tendres.
D’essència de mil perfums l’aire s’omplí
I en la letargia de l’embriaguesa
Un univers de somnis descobrí
En la luxúria d’aquella primavera.
Amb quina indolència arriba l’oblit…
Som fràgils i volubles, l’ànima és etèria
I fora de la humana passió, res no té sentit
El nostre sentiment és la indiferència…
Si l’au de la il·lusió no nia en el cor adormit
Ja mai més no tornarà la idíl·lica primavera
No sentirem l’èxtasi davant un roser florit
Nostra ànima romandrà insensible i freda.
