Dels grans prohoms que els afers discutien
De la política a nivell mundial,
Aqueixes xerrotejades que sols reflectien
Que en sa conversa tot era banal.
Amb aire absent, amb qui no va la cosa
Era allí una mica apartat
Absort mirava, com aquell qui no gosa,
El seu parer, de deixar ben assentat.
Era el seu cos a plena llum superb
I quina força hi havia en el seu esguard!
Per als Déus de les finances era Hermes,
El missatger en qui poder confiar.
I com un déu, ho tenia tot: diners, poder, dones,
De totes les empreses sortia triomfant.
Els seus èxits mundans envejaven els homes
No comprenien en què podia estar pensant.
De la terrassa, a la llum somorta
El fosc jardí estava contemplant.
I una ombra fugaç, sortint per una porta,
Com invitant-lo se’l va quedar mirant.
Vine amb mi, els seus ulls li deien,
Que el que desitges amb mi ho trobaràs,
D’allò que preguntaves i mai no et responien,
En tinc resposta. Per sempre, amb mi vindràs.
Ets l’Atenea de la saviesa
No en sóc deessa, em diuen Llibertat.
Amant fidel, per a qui en mi confia,
Per als que escullo, sóc la Felicitat.
No dubtis més, t’acolliran els meus braços.
Segueix-me, el teu nirvana podràs abastar.
Deixa d’aquest món els fàcils afalacs,
T’estimaré i no ho oblidaràs.
A les reunions d’aquella gent mundanal
La seva presència trobaren a faltar.
S’ha tornat foll, per a res no té tarannà:
Diuen que amb la lluna surt a conversar.
I com cada nit, ell espera el miratge,
Que la bella ombra el vingui a buscar.
Per venir amb mi no has de portar bagatge,
Per venir amb mi tot ho has d’abandonar.
La gent s’aparta d’ell, amb sa cara consumida,
Sols els grans ulls lluen, amb paorós mirar,
Quina malaurança tingué, s’ha fet malbé la vida,
Amb parracs vestit, ell sempre sol anar.
Quins crits pobre foll! Déu sap a qui demana,
Fóra millor que l’anéssim a ajudar,
Fa venir calfreds a qui s’encomana.
Ara ja la nit és fosca, hi anirem demà.
L’endemà el trobaren ert i amb somriure,
Els ulls fixos en el sostre, com si pogués albirar
Presència estimada, aquell que quan va viure
La seva fugaç trobada no pogué mai oblidar.
La boira, talment sudari, tot ho embolcalla,
Del dissortat amic es van acomiadant,
Posen cara de circumstàncies i tot el món calla.
De pressa, d’un en un, tots van marxant.
Hi ha una remor de fulles, sobre la tomba freda,
I uns braços amorosos la volen encerclar,
Una dolça presència aquella pedra vetllà
Com un sospir d’amor pel que tant estimà.
